Bé amics, ja es hora de que conegueu a la Misis i la seva/meva història. Era el mes d’octubre del 1994 quan sortint de la feina, vaig anar a buscar el cotxer al taller que l’havia deixa’t per fer la revisió.
Per allà voltant hi havia un gatet blanc, petit, esquifit, brut i mort de gana, tombant tot sol i perdut. No sé que li va cridar l’atenció de mi, pot ser les bambes blanques que duia perquè mentre m’estava al mostrador del taller signant l’albarà, se’n va posar al damunt d’una d’elles i només feia que miolar tot mirant-me. El noi del taller em deia, prene’l dona prene’l que si no, no passarà d’aquesta nit amb el trànsit que hi ha. Bè, jo li vaig dir que no, ell que si ... en definitiva, quan m’ha me n’anava cap al cotxe em venia al darrera i al obrir la porta, pumba... s’en va posar dins d’un salt... ostres! vaig pensar jo, i ara que faig?
Bé dons, la vaig prendre cap a casa, vaig agafar una palangana amb aigua tèbia i sabó neutre i la vaig banyar, (ja ho sé que diuen que els gats no es banyen, però es que estava tant bruta que si no la banyava no es podia ni tocar) la vaig tapar amb una manteta, i li vaig donar les croquetes de pollastre casolanes que tenia per mi per sopar, i a partir d’aquí ja us ho podeu imaginar, veterinari (em va dir que era una gateta) desparasitarla, vacunarla, revisions, etc, etc, etc. I d’això ja fa 14 anys!!! Per a mi ho es tot, es la meva filla de quatre potes, està molt mimada i consentida, però es que es tant carinyosa i agraïda, que no us ho puc explicar amb paraules el que sento per ella, us semblarà estrany, però nois, es així.
Us explicarè una anècdota que em va passar al principi de ternir-la perquè us imagineu la meva ignorància sobre els gats, que vaig anar al veterinari i li vaig dir que la Misis deuria tenir algun problema de respiració als bronquis o als pulmons, perquè des que arribava jo a casa, fins que me n’anava a dormir només feia que roncar, roncar i roncar. La meva sorpresa va ser quan el veterinàri em va dir que això ho feia de contenta, que es la seva manera de demostrar-ho.
Ara ric, però vaig passar molta vergonya.
I aquesta es la història de com una gateta va triar a la seva mare adoptiva, no sé si la va triar bé o no (això ho hauria de dir ella), però crec que va tenir bon ull. Jo sempre ho dic, torna a néixer, neixa misis de casa meva!
Resulta que jo he de agafar el cotxe cada dia per anar a treballar perquè treballo fora de Vialfranca, i es per això que baixo amb l'ascensor fins el pàrking i al mateix que quan arribo que entro pel pàrking i pujo fins al meu pis.
